L’Eruga

Una petita eruga caminava un dia en direcció al sol. Molt a prop del camí hi havia una Llagosta.
– Cap on vas? – li va preguntar.

Sense deixar de caminar, l’eruga va respondre:
– Aquesta nit he tingut un somni. He somniat que mirava tota la vall des dels cim de la gran muntanya. M’ha agradat el que somniava i m’he decidit a realitzar-ho.

Sorpresa, la llagosta va dir a l’eruga, tot allunyant-se’n:
– Ets ben boja! Realment creus que hi podràs arribar? Tu ets una simple eruga, per a tu una pedra ja és una muntanya, i un bassal, un mar; qualsevol tronc, una muralla infranquejable.

Però l’erugueta ja s’havia allunyat a poc a poc, i continuava el seu camí sense deturar-se. Tot d’una va sentir la veu de l’escarabat:
– On vas, eruga, tan decidida?

Entresuada i esbufegant, l’eruga va dir:
– He tingut un somni que m’ha agradat tant que m’he decidit a realitzar-lo. Vull pujar aquesta muntanya, i des del cim podré contemplar tot el nostre món.

L’escarabat no es va poder aguantar una forta riallada, i li va dir:
– Ni tan sols jo, amb aquestes potes tan grans, no em proposaria una cosa tan ambiciosa.

I es va quedar ajagut a terra, trencant-se de riure, mentre l’eruga continuava el seu camí, avançant centímetre a centímetre.

De la mateixa manera que s’havia trobat la Llagosta i l’escarabat, l’eruga va trobar-se també una aranya, un talp, una granota i una flor. Tots ells li van aconsellar que desistís del seu propòsit:
– Mai no ho aconseguiràs! Estàs perdent el temps. Seria millor que et resignessis a ser una eruga. Ets massa ambiciosa.

Però dins de l’eruga hi havia un fort impuls que la feia seguir. Cada cop més cansada, esgotada i ja al final de les seves forces, hi va haver un moment que es va sentir morir i va decidir parar a descansar i construir, amb un últim esforç, un lloc on passar la nit.
– Estaré millor demà? – va ser l’últim que va dir abans de morir.

Tots els animals de la vall van anar a mirar les seves despulles. Allí jeia l’animal més boig del poble. Havia construït com a tomba un monument a la insensatesa: era un refugi tot dur, digne d’algú que havia mort per voler realitzar un somni irrealitzable.

Un matí en què el sol lluïa d’una manera especial, tots els animals es van aplegar al voltant d’allò que s’havia convertit en una advertència pels més agosarats. Tot d’una van quedar bocabadats. Aquella closca dura s’anava esberlant, fins que de sobte, sense que se’n sabessin avenir, van veure uns ulls i unes antenes que només podien ser els de l’eruga que creien morta…

Una bonica papallona va volar fins al cim de la muntanya u va contemplar tota la vall que s’estenia als seus peus.

Jaume Soler i M. Mercè Conangla